Introducció:
Va ser en el transcurs de la conferència del 20 de maig de 1891 a l'Institut Americà d'Enginyers Elèctrics de Nova York, que Nikola Tesla va parlar per primera vegada d'Energia Lliure.
Heus aquí el que va dir:
"D'aquí a algunes generacions, les nostres màquines seran propulsades per aquesta energia disponible en qualsevol part de l'univers (...) A l'espai hi ha una forma d'energia, És estàtica o cinètica? Si és estàtica, totes les nostres investigacions han estat en va. Si és cinètica - i sabem que ho és - és només qüestió de temps, i la humanitat posarà en harmonia les seves tècniques energètiques amb els grans engranatges de la natura ".
El 30 setembre de 1894 Tesla publica un article en el qual exposa la seva teoria de la llum, la matèria, l'èter i l'univers, i afirma que el 90% de l'energia de les llums elèctriques és malgastat:
"Espero viure prou per ser capaç de col·locar una màquina en el centre d'aquesta habitació, i fer-la funcionar únicament amb l'energia de l'entorn".
D'aquesta èter es pot treure energia. L'espai present entre els àtoms no està buit, sinó ple d'energia. La seva concentració és altament elevada, de l'ordre dels 5.000 kWh. per cm3 segons alguns càlculs. És difícilment perceptible, llevat de fer-ho actuar amb camps electromagnètics o amb matèria. Seria impossible no tenir energia, ja que és omnipresent.
Com analogia, es pot citar aquest exemple: un home assegut al fons del mar, amb una tassa a la mà, es pregunta com pot omplir la seva tassa d'aigua. En aquesta analogia, l'aigua fa el paper de l'èter, i l'home en el fons del mar, el de la Humanitat que viu a la Terra. L'omnipresència d'aquesta energia ens fa oblidar que existeix i que és infinita.
Les màquines d'energia lliure
Tesla és pioner en aquest terreny. Va ser el primer a inventar una màquina que extreia la seva energia d'una font infinita i inesgotable, l'energia del punt zero, o més vulgarment anomenada l'energia lliure.
Tesla va inventar una màquina que no només és capaç de auto alimentar-se, sinó que treu l'energia de l'aire que l'envolta. El seu aparell era una bobina de electroimants, per la qual va obtenir una patent el 1894. La forma de la seva bobina permetia l'emmagatzematge d'una enorme quantitat d'energia a un sistema , utilitzant només una part ínfima d'aquesta energia per al seu propi funcionament. Es pot comparar a un vehicle que tingués un enorme dipòsit d'aigua sempre ple, i que consumís només dos litres per cada cent quilòmetres